Parlem, votem, decidim

El poble parla…

Estic que em mossego la llengua des de fa dies, escoltant les bajanades que els ultres de la dreta espanyola escupen diàriament, aplaudits per tots els seus comparses polítics i mediàtics. Em refereixo a la qüestió dels indults, que ja ens tenen a molts fins als collons.

En la qüestió catalana, de la qual ja parlem fa un temps, el tema dels indults ha regirat el galliner feixista que no es pensa que és un tema que portem llastrant al llarg de tota la nostra fràgil democràcia. Algun dia calia afrontar-lo i posar-se a parlar d’això. La situació d’aquests últims temps, ha fet irrespirable la crispació política que l’independentisme ha provocat. La famosa taula de diàleg plantejada des d’ERC i l’actual Govern central ha anat amb mal peu, degut en gran part a la pandèmia, que ho ha paralitzat tot. Però cal fer alguna cosa i m’alegro que s’hagi intentat començar amb aquests indults amb l’única fi d’alleujar la pressió de la nostra olla política.

La qüestió està en el fet que no ajuden molt els qui s’oposen per principi a la independència de Catalunya i els que no volen parlar d’una altra cosa. La petitio principii plantejada per totes dues parts és un hàndicap per al diàleg, ja que parteixen de premisses tan oposades que ho fan impossible.

I és aquí per on caldria començar. A tothom se li omple la boca amb la paraula democràcia, que és precisament l’actitud contrària, ja que pressuposa una posició oberta, per a arribar a conclusions que es decidiran per una majoria acordada. Conclusions que ningú sap exactament quins seran.

Per tant, a la meva manera de veure, tan erroni és començar amb el pressupost de la unitat espanyola, que amb el de la independència catalana. Hi haurà primer que parlar sobre els pros i els contres, les possibilitats democràtiques d’encaix i posar-se d’acord primer en el que es vol canviar de la CE per a poder realitzar el que s’intenti fer després d’un o diversos referèndums acordats. És a dir, bastaria amb un Estat federal?, hauria de ser republicà? estaríem d’acord a modificar l’Estat de les Autonomies actual? estaríem disposats al fet que Catalunya pogués independitzar-se, o aquesta possibilitat caldria ampliar-la a tota Comunitat autònoma que volgués fer-ho? Per a aquestes preguntes quantes vegades caldria consultar al poble català i espanyol? Quines majories serien necessàries?

Prèviament a aquestes qüestions, caldria parlar de l’amnistia i del cas dels fugits polítics. Quina seria la postura a prendre? S’ha comès delicte? Què ha de dir Europa?

Totes aquestes qüestions no es poden solucionar en un parell de mesos. Però cal començar sense caure en la postura tancada de JuntsXCat ni de la dreta espanyola, que, per cert, està evolucionant d’una manera impredictible des del mateix si del PSOE.

A la meva manera de veure, el president Sánchez ha estat valent en personalitzar aquest primer pas arriscant clarament el seu futur polític. Caldria respondre a aquest primer gest amb solucions parlamentàries, amb polítiques entre Governs legítims en totes dues parts. Netejar l’il·legítim primer, renovar la legislació després, i actuar en conseqüència.

Així doncs, per a mi la meta més plausible i assolible seria la d’un referèndum al qual s’hauria d’arribar després d’un llarg procés de negociació entre tots els implicats i entre tots els que formem part d’aquest Estat. Però encara així, caldria plantejar-se quina seria la primera pregunta d’aquest referèndum, ja que preguntar sobre la independència d’una part d’Espanya caldria respondre abans a altres preguntes, començant per quants catalans volen formar part d’una nova República catalana fora de l’Estat espanyol i en quines condicions? Perquè no es tracta de privilegiar a ningú, sinó que el que es faci sigui reconegut per tots com una cosa legal pactada i amb una base constitucional que caldrà reformar en el que faci falta.

Hi ha els qui se senten ofesos perquè alguns no vulguin ser espanyols. I no veig per què. Alguna cosa estarà fallant quan algú es vol anar. I espero que els que es vulguin marxar ho facin com a ciutadans lliures, amb les urnes, amb les lleis. No amb amenaces i il·legitimitat. Els que han anat a la presó per aquestes idees han d’estar orgullosos d’haver lluitat per això, però han de pensar també si alguna cosa van fer malament.

A mi em dóna que hi ha molta pressa per totes dues parts. I les presses no són bones. Perquè la pressa suggereix una pregunta perspicaç: aquestes presses no oculten la corrupció que hi ha (per tots dos costats) per a tapar les coses que s’han fet malament?

Avui tots som més europeus que espanyols, més del món global que d’Europa. I aquesta realitat no es pot obviar. Però tampoc cal ofegar la legítima identitat de les nacions.

… els Parlaments decideixen

Deja un comentario