OTAN

L’entrevista d’ahir amb el president Sánchez ha espantat a alguns per la seva referència a la pujada de pressupost militar tal com demana l’OTAN. I no sé per què s’espanten, ja que som membres de l’Aliança després del referèndum pel qual Don Felipe ens la va colar el 12 de març de 1986. Així és que, si hi hagi alguna cosa a objectar, caldrà demanar un nou referèndum, el dubtós resultat del qual no m’atreviria a vaticinar.
Ja hem manifestat des d’aquesta web des del principi de la invasió d’Ucraïna i en diferents ocasions que la política de blocs és una cosa que ens retrotreu a un passat de guerra freda que va poder acabar amb Gorbatxov, però que Putin es va encarregar d’arruïnar, deixant el pacte de desarmament sense efecte real.
És indiscutible que, en un primer moment, quan Espanya intentava entrar a la UE hi hagués pressions per a formar part de l’Aliança com un requisit sine qua non. Però ja ha plogut molt des de llavors i avui sabem molt bé que l’UE no és el mateix que l’OTAN, que els fins de totes dues institucions supranacionals són diferents. Construir una pau social en tota Europa, també la de l’Est, no és més que una part del somni d’unes Nacions Unides per i per a la pau.
Putin i la part del poble rus que li dona suport ens han posat un parany de la qual potser podem sortir airosos, gràcies a la unànime resposta de bloqueig a l’Estat rus. Però, mentrestant, la invasió s’està cobrant vides i la violació de tots els drets internacionals que no ha pogut parar la diplomàcia. Un dels factors que afegeix tensió en el conflicte és l’existència de l’OTAN i Putin ho sap, usant-lo al seu favor. Ens està tirant un pols, a veure si és l’OTAN la que comet el primer error per a declarar una guerra oberta de blocs.
Les mesures preses fins ara a la UE són de total emergència i comptant una vegada més amb la participació ciutadana (lliure dels lligams de blocs) en suport d’Ucraïna des de dins i fora de les seves fronteres. I això ha fet també facilitar armes perquè es puguin defensar per si mateixos fins a un cert punt.
La solució ideal seria que fora el mateix poble rus qui enderroqués a Putin i acabés amb aquesta bogeria. Però ens sembla difícil en una societat tan manipulada i reprimida per la censura terrorista de l’Estat. Calia tirar-los una mà i això s’està fent.
Però d’aquí a passar a remilitaritzar-se cadascun dels països de l’OTAN ja va un pas més enllà, entrant de nou en una guerra freda. I això no hauria de ser així. Perquè Rússia també és part d’Europa i qui ha d’abanderar els moviments d’Europa són les Nacions Unides amb les seves forces militars per a la pau.
Això no es pot fer en dos dies, i cal veure el que donen de sí els dies esdevenidors. Seguir amb un bloqueig ferm, canviar les polítiques nacionals que deguem tots units, amb un suport de totes les Nacions, moltes de les quals volen portar a Putin als Tribunals Internacionals de Justícia i Drets humans. Així ha de ser. I, si algun dia acaba aquest conflicte mitjanament bé, encara que ja s’estan perdent moltes vides i béns, caldrà replantejar-se l’existència mateixa de l’OTAN concebuda per a defensa de guerra mundial entre blocs que ja no han d’existir.
Un exèrcit internacional de cascos blaus pot ser més efectiu que invertir milions i milions en defensa nacional. Milions, que d’altra banda, són tan necessaris en aquests moments de crisis en altres qüestions socials urgents. Complir amb els acords internacionals de desnuclearització i desarmament és una cosa exigible a tots, sense vetos ni privilegis. I no a llarg termini, sinó el més ràpid possible, perquè hem comprovat al que porta la inacció de tants anys d’incompliments de Tractats sense conseqüències.
És possible que aquesta vegada sigui l’última oportunitat de sortir airosos d’un conflicte que, si no es resol des de les Nacions Unides, es pot repetir una altra vegada amb un nou dictador o Estat imperialista amb capacitat nuclear que posi fi a la vida humana, o la deixi en un estat de desastre que no podem desitjar per a ningú del present o del futur.
Començar per un nou referèndum sobre l’OTAN no estaria malament. I replantejar-se l’ampliació de la Unió Europea mirant a l’est sense afanys colonials pot ser un següent pas per a l’acostament entre Orient i Occident, tan necessari per a una pau mundial, fi última de les Nacions Unides, amb tot el que això comporta de justícia i equitat universal.

Deja un comentario