Mare dels desemparats


Una festa apassionada i colorista

Abans de la pandèmia ja parlarem dels arrels d’aquesta festa valenciana tan profunda als nostres cors, siguem creients o no, i l’enllaç dels quals us facilitem aquí per recordar el perquè d’aquest nom tan peculiar i tan actual en aquests temps que hem passat per grans tragèdies col·lectives i personals, com és el cas de la pandèmia o la guerra desencadenada a Ucraïna, que han suposat una profunda crisi social i econòmica a les nostres vides i que encara estem patint d’una manera o una altra sense saber quan s’acabarà: uns amb el terrible pes de la mort i l’abandonament i altres com a testimonis muts d’un horror que ens recorda la petitesa de les nostres vides i que ens insta a buscar al nostre interior els valors que ens fan viure com a éssers humans dignes d’amor i compassió.

El folklore valencià sempre és molt apassionat i colorista i en aquest cas amb uns tints religiosos que passen tanmateix a un segon pla per la força d’una emotivitat primària que ens retrotrau a les nostres experiències més primerenques quan els nostres pares ens portaven a veure alguns dels actes de homenatge que es van succeint al llarg del dia: Missa de la descoberta, Missa d’Infants, Trasllat i Missa Pontifical al matí, amb un recés abans del Trasllat que s’aprofita per prendre un bon esmorzar on no falta la xocolata amb ensaïmada o bunyols a Santa Catalina per prendre forces abans de continuar participant en un acte tan multitudinari.

A la tarda, després d’una bona paella en família i amb les primeres maduixes de primavera, des dels col·legis ens portaven (als que volien) a la processó, que culminava a la Basílica de la Verge amb el cant del seu himne, repetit una i una altra vegada en el recorregut sota una pluja de pètals de rosa i el so de les campanes de les esglésies davant de les que passava en el seu recorregut.

Tot un espectacle per als qui portem al cor la maredeueta, la geperudeta, la nostra mare dels desemparats, piropejada i aclamada per tots els presents com la nostra reina, la nostra mare i la nostra perla del Túria, enmig de Visques! i cants. Dia de despertà al matí, mascletà al migdia i castell de focs al capvespre. Pirotècnia, gastronomía i calor, al més pur estil valencià.

I així, una vegada més, és l’hora de recordar el significat que avui té per a nosaltres el que existeixin al món éssers desemparats, a qui veiem per TV a les guerres, a les UCIs dels hospitals, a les platges del mediterrani o nord-africanes prop de les nostres costes, i als nostres propis carrers.

Avui és el dia d’acordar-se de totes les amigues que porten el nom d’aquesta Verge de múltiples formes: Desemparats, Desampa, MªAmparo, Amparo, Ampa, Amparito, Amparín, Empar, Amparigües o Amparigüetes, que jo recordi ara, perquè n’hi ha a milers a la nostra comunitat i pràcticament tots en tenim alguna a les nostres famílies o conegudes.

Però també és el dia d’acordar-se de tantes persones sense sostre, excloses, sense feina, torturades i destrossades per la guerra, totes aquelles persones que se senten així i que potser nosaltres hem experimentat ocasionalment quan la vida ens resulta especialment difícil per molt diverses raons.

Un dia de festa i records. Però també un dia de reivindicació del dret universal a la pau i una vida digna. Allò religiós sempre amaga darrere una profunda realitat humana normalment dolorosa i davant la qual ens ofereix un consol. Però la maduresa espiritual s’assoleix alhora amb la maduresa humana, quan un s’adona que no només cal clamar al cel, sinó que també hem de veure en nosaltres la responsabilitat i les nostres formes socials d’aconseguir que al món mai més hi hagi ningú que se senti desemparat. El cel, si existeix, hauria de començar a la terra, de la mateixa manera que l’infern comença a la terra i l’experimentem cada dia en carn pròpia o aliena.

Mare dels desemparats

Deja un comentario