La qüestió catalana

Em vol o no em vol?

Enguany el dia dels enamorats té una morbositat especial, ja que es va descobrir, a la fi, qui mestressa més a qui: Espanya a Catalunya o viceversa. De nou unes eleccions en el pitjor dels moments que fan una vegada més plausible la idea que caldria començar d’una vegada amb el vot telemàtic i acabar amb les campanyes electorals que no serveixen per a res. Però la qüestió que subjeu a les eleccions i que té en suspens a la meitat de l’imperi castellà és: independentisme, sí o no? Però aquesta qüestió plantejada és un veritable sofisma publicitari, ja que es tracta d’unes eleccions al Govern català i no d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, que ja es caminarà segurament en un altre moment més adequat i molt probablement amb unes estrelles protagonistes més legítimes que les actuals.
L’independentisme català contemporani té tres vessants a la meva manera de veure molt interessants, si ens atenim realment al que són. En primer lloc està l’independentisme de sempre, el que va ser asfixiat per la dictadura i mantingut per unes bases fidels que van mantenir la seva llengua i la seva identitat cultural malgrat tot i on érem coprotagonistes els Països Catalans, fills d’una mateixa cultura i amb personalitats pròpies locals, que enriquien sens dubte la nacionalitat més extensa de l’Estat espanyol, traspassant les seves fronteres invisibles per altres regions de l’antiga corona d’Aragó i d’altres estats com França o Itàlia.
En la transició democràtica va ser l’independentisme nacional i cultural representat per ERC el que donava vida a un sentiment de fraternitat catalana, més enllà de les divisions polítiques franquistes.
Però el desenvolupament d’aquests anys d’un poble espanyol empobrit per la guerra civil va ocultar un període de corrupció paral·lel del qual vam tenir coneixement els ciutadans del carrer molt de temps després i sobretot durant aquests últims anys on s’han anat destapant un darrere l’altre tots els secrets d’una Espanya dividida no sols ideològicament, sinó també amb una bretxa social important que va acabar corrompent a l’independentisme català, convertint-lo en un independentisme d’ocasió i que es resumeix en el pujolisme i la convergència sostinguda per una burgesia de dretes catalana, que això sí, mantenia el seu republicanisme i separatisme de cara a la galeria, però que vivia a la seva pròpia conveniència, ocultant les seves vergonyes embolicant-se en la quadribarrada, culpant a l’Estat espanyol de tots els seus mals i somiant en un paradís català fora d’Espanya (i, per tant, de la Unió Europea).
Era un ídol de peus de fang que va donar peu a l’independentisme fanàtic de la CUP que veia clar el missatge-parany de la burgesia corrompuda. Aquests tres fronts catalanistes/sobiranistes generats, han trobat també les seves corresponents rèpliques en la part no independentista de Catalunya, representada en primer lloc per els Comuns, que neixen del partit revolucionari de la política espanyola Podemos, que va canviar el panorama polític i va saber encarnar-se molt bé en les diferents cultures i nacionalitats espanyoles, amb respecte democràtic a totes les ideologies i que s’ha presentat sempre com un interlocutor vàlid d’ERC, com a veritable representant de la nació catalana. El anticatalanisme franquista va tenir la seva rèplica catalana en Ciutadans, amb l’única missió d’acabar amb l’independentisme, estenent el seu fanatisme antípoda a la CUP a tot l’Estat espanyol, amb el suport dels feixistes residuals del franquisme, que amb el temps han anat creixent amb la suma ideològica del PP i de Vox, formant el que ells diuen el bloc constitucional, enfront de tots els independentistes i dialogants amb ells als quals igualen amb el terrorisme etarra, pel seu paral·lelisme amb l’independentisme basc. En fi, una història per a no dormir, que ha aconseguit convertir unes aspiracions legítimes d’autogovern i republicanisme en un problema espanyol.
El PSOE ha estat un jugador estrany en tot aquest període. Un Partit essencialment internacional i republicà, s’ha convertit en un partit autoproclamat moderat i constitucional, en referència a la monarquia espanyola com alguna cosa a salvaguardar de moment. Ha estat jugant a diverses bandes des de l’abolició del bipartidisme propiciat per Podemos, fins que, finalment, no ha tingut una altra que conformar un Govern de coalició que anomena progressista, i que ha aconseguit així virar una mica als seus orígens socials i a reprendre les relacions amb els partits nacionalistes catalans i bascos PNB, Bildu i ERC.
En aquesta situació, el millor per a l’independentisme català d’arrels profundes, advocaria per un enteniment a Catalunya per part d’ERC i dels Comuns com una base sòlida de diàleg veritable al qual amb el temps es podrien anar sumant altres partits catalans, com la CUP, si prengués un tarannà com ha fet Bildu a Euskadi, dialogant i obert, sense renunciar en res a les seves idees d’independència. El temps dirà si ERC surt victoriós de les pressions del pujolisme i si el PSOE va assentant-se en les posicions d’esquerres quedant-se amb els seus veritables militants, mentre les seves veus discrepants internes es traspassen cap a altres ideologies més de dretes. A mi manera de veure és necessari que tant el PSOE com ERC facin uns profunds canvis interns que reafirmin les seves conviccions de cara als reptes d’avui i del demà: recuperar l’Estat social després de la crisi sociosanitària que patim i afrontant d’una vegada per sempre una reforma constitucional necessària en fases successives, sobretot pel que fa a la monarquia, el laïcisme de l’Estat, la possibilitat d’un Estat Federal o la decisió de separació d’Estats dins de l’actual Espanya.
La creació d’un nou Estat no és tasca senzilla en el nostre món globalitzat, però s’ha de deliberar amb llibertat i democràcia. Tant de bo totes aquestes qüestions es puguin parlar amb assossec i amb temps, acabant amb les pantomimes dels exilis de pacotilla, els empresonaments polítics o les rebel·lies institucionals que no condueixen a res més que a crear tensions. Un pas important cap a l’independència, si és que de veritat algun dia es pot votar per una República Federal Espanyola o una República Catalana, és treballar conjuntament perquè avui, vulguem o no, estem condemnats a entendre’ns ja que som interdependents. Tots som necessaris en una lluita per la justícia social i la llibertat enfront de la corrupció i la mentida interessada.
Que aquest sigui l’esperit de les eleccions del 14F, de manera que es pugui iniciar una nova etapa de diàleg i de distensió.

Pot ser l’inici d’una bonica amistat

Deja un comentario