Democràcia de base

Aquesta reflexió es maneja dins de l’àmbit de l’opinió, sense cap altra pretensió que mantindre viva l’esperança que és possible un model de convivència que com a persones necessitem i ens mereixem. La seua raó de ser respon a l’ocupació, o almenys preocupació, darrere d’aquesta quimera durant bona part d’una vida. Es parteix d’un doble supost: un, la persona només arriba al seu màxim desenvolupament humà socialitzant-se, això és, interactuant entre iguals, proposant-se i aplicant-se col·lectivament a aconseguir objectius humanitzadors comuns: la democràcia és l’àmbit indispensable per a la realització personal; dos, que existisca o no democràcia real i de qualitat en una societat depén en gran manera, sinó totalment, que aquesta manera de funcionar s’haja experimentat, viuenciat i arribe a ser habitual en la pràctica quotidiana.

La democràcia, com a manera de relacionar-se, organitzar-se i funcionar les persones, per més que haja sigut qüestionada, negada i impedida al llarg de la història i recentment ací, arrela en el fet constitutiu que som éssers socials. Dones i homes, per a entendre’ns, explicar-nos i per a aconseguir la plenitud personal necessitem, més enllà de cadascun mateix, relacionar-nos amb altres persones, implicar-nos i comprometre’ns col·lectiva ment. Com tants altres animals, som éssers socials. Nosaltres a més som -podem ser- demòcrates. La diferència entre social i social i demòcrata a un temps, és que la necessitat d’ajuntar-se per al manteniment de la vida, en un cas es resol només instintivament i en el nostre intervé de manera imprescindible i determinant també la raó i la voluntat de cada persona. Quan aquestes, transcendint la individualitat, s’entrellacen i són compartides per tot el nucli social, podem parlar amb propietat de democràcia.

Per tant, encara que democràcia és una categoria emprada principalment per a referir-se a una manera concreta d’organització de la societat, a un sistema polític, és necessari reivindicar aquest terme per a la globalitat de les relacions en les quals es desplega la vida d’una persona, com la manera adequada i necessària de funcionar col·lectivament. Qualsevol grup humà que es pree de ser-ho i siga com a tal, ha de ser democràtic.

Denominació “democràcia de base” o “democràcia quotidiana” té ple sentit per a referir-se a la millor manera de relacionar-se les persones dins de qualsevol grup, establint vincles regits per l’equitat, sense coacció i amb respecte. Els diferents espais en els quals es desemvolupa la vida de la persona, per a estar a l’altura de la seua dignitat, han de ser democràtics, de manera que cadascuna participe en la vida social des de si mateixa, amb criteri propi, oberta a les altres i amb reconeixement i respecte.

Això -tòpic majúscul en el nivell del discurs- és massa sovint obviat en la pràctica organitzacional de les nostres entitats. Molt sovint es consenten, accepten i fins es defensen com a normals maneres de funcionar i relacionar-se aristocràtiques, sent bastant freqüents actituds d’un cert sotmetiment i dependència en les organitzacions populars.

Possiblement una explicació convincent és que durant molts anys se’ns ha negat la possibilitat d’experimentar la democràcia en els nostres espais privats perquè, per a què la dictadura no se sentira posada en dubte, era necessari erradicar qualsevol apunte d’ella en qualsevol racó del sistema. Alhora, mancats d’una cultura democràtica suficient a nivell personal, és fàcilment comprensible que la democràcia política siga poc consistent. És un cercle viciós. Convé veure si es pot trencar. La tesi que anima aquesta reflexió sosté que un lloc idoni per al rearmament democràtic, necessari per a recuperar la dignitat per tants factors postergada, són les relacions de proximitat, on es desenvolupa la vida de tots ineludiblement, els espais vitals pròxims, com els culturals, els esportius, els reivindicatius, els solidaris, etc., sense descartar els professionals i laborals.

Empoderar-nos col·lectivament, democràticament, creant hàbits personals i generant pràctiques de funcionament social en comú, és, sens dubte, garantia d’una política democràtica consistent. La democràcia formal serà tant més sòlida com més gran siga l’experiència que aconseguim d’ella en el quotidià.

Funcionar democràticament no és senzill. No ho ha sigut en la història i no ho és en l’actualitat. No obstant això aquesta ja vella aspiració humana és un assoliment civilizatori imprescindible. Arrela en la nostra naturalesa, en el fet constituent de la persona com ser social. Constitutivament som socials, això és, que per a aconseguir la plenitud personal necessitem, més enllà d’un mateix, relacionar-nos amb altres persones.

El nostre país acumula un retard enorme i ancestral en l’evolució cap a una societat moderna, democràtica. No sols els 40 anys de dictadura són els responsables d’aquest endarreriment. Es comença a gestar en el mateix moment en què l’antic règim és superat per la revolució burgesa. En el seu moment no es va produir i la nostra actualitat emmalalteix de la seua manca.

En el s.XIX absolutisme, corrupció, clientelisme, patronatge, caciquisme de les classes riques van apanyar formes fictícies de democràcia formal. La burgesia no es va saber o va poder imposar-se a l’aristocràcia agrària. Falta de consistència social i política, es va aliar amb aquesta quan forces socials emergents posaven en qüestió els seus privilegis. El respir que va suposar la 2a República, amb un projecte de reforma social i polític de molt de calat, va ser avortat ràpidament per les mateixes forces reaccionàries que havien mantingut l’statu quo fins al 32. Els 40 anys d’anacrònica dictadura van reproduir les pautes soci-polítiques d’antany.

La transició del 75, encara que evidentment va suposar un canvi social i, en certa manera, polític deixà sense resoldre el model passat de moda d’estat vigent: una magistratura encastada en la classe alta, una cúpula militar successora de la que no ha reconegut la responsabilitat d’una guerra civil, unes forces de l’ordre, que molt més que guardar l’ordre social públic, preserven l’ordre d’un sistema decantat cap als privilegiats de sempre. Últimament, hem necessitat altres quaranta anys més per a adonar-nos de les clavegueres de l’estat, que no és només un assumpte policial, sinó sobretot cultural, propi d’una concepció patrimonial de l’estat. Tot això posa en evidència que la nostra democràcia és molt fràgil malgrat complir amb els standers usuals.

Aquest panorama explica perquè a nivell popular l’experiència democràtica ha sigut segrestada. Un règim autoritari, negacionista del valor de la persona i de la viabilitat de la vida social que no estiguera presidida per l’autoritat indiscutible dels poderosos il·luminats, estava incapacitat per a permetre un funcionament social fundat en la igualtat i en el respecte mutu. Reconéixer-ho era posar-se en evidència. I claudicar.

I en això estem. El sistema socioeconòmic vigent, morigerat a Occident, en versió nacional ha impedit i dificulta encara hui l’aprenentatge per a funcionar sobre la base de criteris democràtics. Això redueix, minimitza la possibilitat d’experimentar la democràcia quotidiana en tots els àmbits en els quals es desenvolupen les nostres vides. Despullats d’aquesta cultura, mancats d’haver desenvolupat hàbits i pràctiques adequades de funcionament col·lectiu, encara que arribe a cabrejar-nos, estem indefensos davant la política escoria a l’ús de molts dels representants electes i davant la seua transmissió pels media amb la que ens aclaparen de continu, diàriament repetidament: discursos vacus, aparents raonaments buits de contingut, veritats a mitges, atacs personals, configuren la generalitat del debat polític. Davant un fet real, davant una necessitat vertadera no es pot esperar una exposició i una confrontació d’idees que puguen ser nutrients. El debat se supleix amb afirmacions tòpiques i demagògiques. I tot això no és casual…. La tergiversació del discurs és el que permet amagar els interessos inconfessables dels eternament privilegiats. 

La política es converteix així en la tapadora que amaga els despropòsits i contradiccions irracionals majors de la història: misèria, pobresa i mendicitat en una societat -que es va arribar a auto-proclamar- del benestar; fams severes en un món amb capacitat tècnica sobrada per a erradicar-les; taxes d’atur increïbles quan són moltes les necessitats i serveis a cobrir per a dignificar la vida; poblacions explotades en països amb una riquesa suficient per a cobrir àmpliament la seua necessitat; creixement econòmic infinit, depredador dels recursos imprescindibles existents: desforestació, esgotament de matèries primeres, canvi climàtic; massacre de pobles i ètnies, guerres, indústria armamentista per a mantindre la pau; sanitat pública encotillada pels interessos de les grans corporacions financeres: farmacèutiques, assegurances…..

Tot això sense el nostre consentiment, quasi segur, però indefectiblement, per més que estiguem en contra, amb la nostra col·laboració, ja que totes les polítiques són finançades pels nostres impostos. Els grans aquests temes que ens afecten, se sostrauen al debat i a la discussió pública, entretinguts en el mal sainet costumista al qual ens tenen avesats. Amb la qual cosa la nostra dignitat, com a persones que ens realitzem en el bé la veritat i la bellesa, queda en dubte. La realitat més sagnant, els problemes importants reals a curt, mitjà o llarg termini, queden fora del nostre abast….L’alienació existeix.

La nostra dignitat individual, la salut social i moral d’un país, la maduresa d’una societat en aquest segle XXI, ens exigeix ser ciutadans que aposten per la igualtat, lliures i solidaris, capaços de raonar, debatre i arribar a consensos possibles, exigeix ser capaços de processos reflexius, deliberatius i resolutius democràtics profunds i globals. La capacitat democràtica ve donada en gran manera per l’experiència que es té d’ella i d’haver-la pogut practicar. Com això ens ha sigut prohibit i negat durant molt de temps i els nostres hàbits democràtics si existeixen són febles, tenim a mà, sense dependre de les superestructures, l’oportunitat d’exercitar-nos en els espais de la vida quotidiana immediats: associacions de tota mena, culturals, esportives, religioses, educatives, sanitàries etc…. Urgeix habilitar i recuperar espais on siga fàcil i estiga a l’abast entrenar-se en la democràcia, on adquirir hàbits, experimentar-la i vivenciar el goig de l’acció col·lectiva.

Apostar per la democràcia de base pot ser no sols una millora de la nostra qualitat de vida personal i social. Serà, segur, un ensinistrament imprescindible i necessari perquè la democràcia profunda i global siga possible. La immediatesa del quotidià impedeix o dificulta molt el discurs fal·laç d’una banda; per un altre, la concreció de les necessitats compartides afavoreix la presa de decisions i els consensos, així com experimentar la satisfacció de l’èxit compartit i la compassió comuna pel repte no reeixit….
D’ací la importància que es concedeix a la reflexió crítica entorn a les entitats en les quals ens movem diàriament.
Per tot l’anterior, no és fútil repensar les associacions en les quals participem. Són espais molt adequats per a practicar i experimentar la democràcia, sempre quels e s’aconseguisquen obviar els defectes amb els quals el sistema dominant els han poguts contaminar. Si aconseguim alliberar-les de les adherències a les quals han estat sotmeses durant tants anys, les entitats socials, qualssevol que siguen els seus objectius, tenen la virtualitat de ser llocs idonis d’aprenentatge democràtic, d’entrenament per a un funcionament col·lectiu i plenament humà.

1 comentario en «Democràcia de base»

  1. Alguna vegada he parlat sobre les inèrcies del passat i els vicis democràtics d’inici és clar que s’han posat de manifest sobretot en aquests últims anys on ha aflorat la corrupció en gairebé tots els àmbits i que la pandèmia ha posat a prova d’una manera espectacular. Les autonomies han demostrat no ser tan autònomes i democràtiques com semblava i l’estat central el mateix.
    Respecte a camps necessaris d’exercització democràtica considero que és fonamental tot el referent a l’educació a tots els nivells, fins i tot en les activitats d’oci i temps lliure i en el pla laboral una educació cooperativista que a Espanya està gairebé sense desenvolupar. La immensa majoria dels treballs estan basats en la por i l’oligarquia econòmica i de democràcia res. La meva visió marxista de la història fa que consideri l’educació social de la propietat com una cosa fonamental, així com altres camps com l’associacionisme de tipus polític o de qualsevol altre on falten els hàbits democràtics. Veiem la política manejada per una oligarquia autoritària amb mínima participació de base.
    El tema és bàsic com a reflexió general, però les aplicacions són immenses i es tracta d’anar analitzant àrea per àrea, començant pel propi entorn familiar, laboral i social pròxim en el qual ens movem.

    Responder

Deja un comentario